El 31 d'agost de 1994 s'acomiadava de Berlín el Grup Occidental de les Forces Armades Russes. Tres anys abans s'havia dissolt la Unió Soviètica i l'espai postsoviètic començava lentament a enfonsar-se en una dècada de caos i de violència. El descens de la bandera roja a la Plaça Roja de Moscou, la nit del 26 de desembre de 1991, simbolitzava la fi de l'ordre internacional sorgit de les cendres de la Segona Guerra Mundial. L'Exèrcit Roig, que havia entrat a Berlín l'abril de 1945 per posar fi al feixisme hitlerià, abandonava 49 anys després la ciutat discretament, deixant al seu darrere gairebé cinc dècades d'una relació ambivalent amb Alemanya, com sempre han estat les relacions russo-alemanyes.

La darrera dècada llarga, el model d'estat autonòmic i el sistema polític nascut del pacte de vençuts de la transició ha entrat en una progressiva crisi de legitimitat, coincidint en el temps amb l'esclat de la crisi global del capitalisme, que ha esdevingut ja insuperable. Com a sortida, la minoria que exerceix el poder real, sense oposició significativa, impulsa una ofensiva per una creixent despossessió i increment del grau d'explotació de la gent treballadora, i en el cas dels Països Catalans sota dominació espanyola, reforça l'aposta pel desmantellament del sistema autonòmic, una forta recentralització, i una uniformització destinada a l'eliminació de tota realitat nacional discordant amb l'estat únic centralitzat.

Però mentre no hi ha encara una força popular capaç de fer néixer una alternativa que qüestioni l'actual ordre de coses, com diria un vell pensador sard, en el clarobscur han sorgit monstres, fenòmens estranys diversos.

Ahir a la nit vaig poder veure com Israel oficialment ha renunciat a la farsa de la democràcia. Ho vaig veure a la ciutat de Haifa. Dos mil vàndals van arribar ben armats amb pedres i ampolles, que van ser llançades sobre els manifestants [que denunciaven l'atac a Gaza)] instigats pels polítics locals. La policia no només es va quedar aturada, sinó que va ajudar a les agressions envoltant als manifestants perquè no poguessin sortir de la zona d'atac. Els mitjans cobrint l'esdeveniment felicitaven als matons per finalment prendre una posició a favor de la nació, en aquesta hora de necessitat. Les escenes eren reminiscents dels últims dies de la república de Weimar.

 

Els mitjans israelians han anat un pas més enllà el matí quan es van conèixer les primeres notícies de la massacre de Shujaiya. Encobriment, justificacions i ni una sola paraula de remordiment va ser el missatge que va venir d'aquests mitjans de difusió farisaics. Davant aquesta Sabra i Shatila de 2014, un es pregunta (tot i que aquesta no sigui la pregunta més important ara, però no obstant, mai hi ha un bon moment per fer-la): com s'atreveixen alguns dels més prominents amics del moviment de solidaritat qüestionar la saviesa i la necessitat del Moviment BDS (Boicot, Desinversió i Sancions)?

Els palestins de Gaza, ingènuament, va anar als col·legis electorals el gener de 2006, creient erròniament la doctrina de Bush de "portar la democràcia a l'Orient Mitjà" - malgrat ser el responsable de la brutal massacre de centenars de milers de persones innocents a l'Iraq i l'Afganistan.

La gent va votar, però no per a l'opció preferida dels israelians, o els seus patrocinadors americans i els dictadors àrabs. L'elecció palestina estava en contra de la indústria del procés de pau, en contra de la ficció que és la solució sempre relliscosa dels dos estats, en contra de la corrupció dels nous rics de l'era Oslo.

El resultat va ser una sorpresa no només per al camp d'Oslo, sinó també per als mateixos guanyadors: Hamas. I els palestins, especialment els de Gaza, van ser obligats a pagar un alt preu per aquesta transgressió: la imposició d'un setge sever descrit per l'historiador israelià Ilan Pappe el 2006 com  a "genocidi".[1]

Però el setge mortal no era suficient per satisfer la fam d'Israel de sang palestina. Els palestins de Gaza es van negar a acceptar passivament el setge d'Israel, com els bons nadius se suposa que han de fer. Així doncs, Israel va atacar ferotgement a Gaza en tres assalts horribles el 2006, 2009 i 2012, i ara de nou el 2014.

L'any 1930 el triomf electoral de les esquerres en les eleccions municipals va propiciar la proclamació de la 2a República Espanyola i, en el seu marc, un salt endavant en el republicanisme i en el sobiranisme catalans.
L'any 2015 les eleccions municipals són una nova oportunitat per al republicanisme català, per a la construcció nacional i l’autodeterminació dels Països Catalans, per a l’autoorganització i la desobediència, per a la independència i el canvi de regim, per a la ruptura democràtica.

Núria Comerma i Isa Chacón

19 de juliol del 2014. II Trobada Popular Municipalista de Barcelona. Al Centre Cívic La Sedeta. Al cap, de cop, apareixen imatges de les Barcelones rebels. De les Barcelones que un altre 19 de juliol -del 1936- plantava cara al feixisme i al capital. I plantava cara exercint la independència plena, exercint el poder popular. I el lloc, La Sedeta, va ser una fàbrica col•lectivitzada per les nostres àvies i avis que un dia van decidir que ja no aguantaven més autoritat i esclavatge, i que ho podien tot. Fora amos i fora intermediaris. Democràcia d’arrel, activa i directa. Amb les mans canviaven el seu destí. Inevitablement, també venen al cap la Federica Montseny i la Louise Michel i totes aquelles que han lluitat pel municipalisme (llibertari, autogestionari, comunal) com a sistema d’organització político-social revolucionari.

Si Europa acabava acceptant una República catalana independent, serà per fets consumats.

 

L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) va escollir la ciutat de Badalona per a la primera acció de la seva campanya d'estiu. A la plaça del municipi es desplegà un retrat gegant del president dels EUA Barack Obama –a partir del ja icònic cartell de Shepard Fairley per a les eleccions presidencials del 2008– amb la llegenda “Mr. President, Catalans Vote Freedom” i el 'hashtag' #9N2014. L'acció ha estat rebuda amb perplexitat per alguns independentistes, que l'han debatuda i criticada a les xarxes socials.

L’emancipació de l’ésser humà passa per la destrucció del capitalisme

Les mancances transformadores de l'actual praxi política

La majoria d’éssers humans vivim en ciutats, grans o petites, i aquestes estan dissenyades i transformades d’acord a les necessitats del model d’acumulació capitalista. En canvi, es convenient un model de ciutats i empreses que combini la possibilitat de recuperar el temps lliure per a activitats creatives o socials; un sistema productiu agrari i industrial a una escala controlable, que ens permeti, entre d'altres, tractar els residus i restituir els fertilitzants; traçar un sistema urbà menys centrat, més dispers. En altres paraules, ens és indispensable recomposar aquesta divisió marcada entre allò urbà i allò rural, i evitar així la ruptura del metabolisme introduïda pel sistema, que es dona entre l’home i la naturalesa.

Una crítica feminista marxista de la teoria de la interseccionalitat, per Eve Mitchell.

Als Estats Units,  des de finals de segle XX i inicis del XXI, domina entre l'esquerra un conjunt específic de teoria política. Avui en dia, podeu anar a qualsevol universitat, en molts blocs d'esquerra liberal o llocs web de notícies, i les paraules "identitat" i "interseccionalitat" us apareixeran com la teoria hegemònica. Però, com totes les teories, això es correspon a l'activitat de la classe obrera, en resposta a l'actual composició del capital. La teoria no és cap núvol que sura per sobre de la classe, fent ploure idees i pensaments, sinó que, com escriu Raya Dunayevskaya, "les accions del proletariat creen la possibilitat que l'intel·lectual pugui elaborar la teoria" ("Marxism and Freedom", p91). Per tant, per tal d'entendre les teories dominants de la nostra època, hem d'entendre el moviment real de classes. En aquesta peça, vull observar la història de la política de la identitat i la teoria de la interseccionalitat, amb la intenció de construir una crítica marxista de la teoria de la interseccionalitat, i oferir la concepció marxista positiva del feminisme.

"En 1724, tras la abdicación de Felipe V, (...) el capitán general planteó a la Cámara de Castilla una duda razonable: ¿se debía decir al alzar el pendón `Cataluña por el rey Luís Primero´, o por el contrario se debía decir `Castilla´? La respuesta de la Cámara no se hizo esperar: `(...) en Barcelona y demás ciudades y villas del Principado, se alcen los pendones por V.M. y en su Real Nombre diciendo Castilla y no Cataluña´ y añadía se hiciera lo mismo en Aragón, Valencia y Mallorca.”1

 

Els decrets de Nova Planta, posen punt i final la Corona d'Aragó. Desapareix l'estructura institucional dels regnes que la componen que, des d'aleshores, queden integrats dins Castella. En definitiva, els decrets de Nova Planta assenyalen el naixement d'Espanya com a unitat política amb Madrid com a centre de direcció inapel·lable. Es tracta, doncs, d'un moment fonamental de la nostra història perquè suposa la ruptura definitiva d'una trajectòria secular d'autogovern.

 

Aviat farà nou anys que es va publicar aquella frase memorable de l'expert nord-americà Juan Cole: «The Iraq war is over, and the winner is... Iran». El pensament de gairebé tothom durant la dècada transcorreguda des de llavors, ¿que no ha quedat del tot malmès enguany, ara mateix, davant la guerra que hom viu a tot Mesopotàmia? Sí i no. Potser a la frase de Cole li manca un petit afegitó: «To be continued». Perquè aquella guerra que l'any 2005 hom donava per finida no era més que una part d'una de més general. En efecte, al pròleg d'aquesta guerra «nova», caldria escriure alguna cosa semblant: «la guerra de Síria ha finit, i l'ha guanyada Al-Assad... És a dir, un altre cop l'Iran. La continuació, més a l'est».

El tràngol fosc del postfranquisme acollí des del 1977 la participació de les burocràcies dirigents del PSUC i CCOO. El PSUC –posteriorment EUiA i ICV– formà part d'una pila de governs municipals de Barcelona del 1979 al 2011, i disposà de múltiples llocs de poder a la Diputació provincial. Malgrat tot, 32 anys al poder no serviren per impulsar una xarxa potent de cooperativisme urbà, resoldre les necessitats d'habitatge públic o d'escoles-bressol, avançar en la participació política veïnal, evitar d'esdevenir aparador graponerament turistitzat, o articular un model urbanístic que respongués a les necessitats de la majoria del veïnat. Tractem d'organitzacions inoperants a l'hora de sacsejar tan sols un pèl el model de relacions socials dominant, que no han qüestionat ni l'ordre estatal vigent ni la repressió política patida per altres sectors socials –m'hi he referit dins llibres com 'L'espai clos' (2004) o 'Rambla del Raval de Barcelona' (2010). El menyspreu envers tanta gent treballadora 'anònima', protagonista de dolorosos sacrificis –moltíssims, militants del PSUC sota la dictadura franquista–, ha procedit de polítics professionals i sindicals lligats a una esquerra política que ha contribuït decisivament a despolititzar i desmobilitzar les classes populars urbanes --un panorama generalitzat a l'Europa occidental aquests quaranta anys. La confrontació entre les representacions i les pràctiques ens permet de comprendre les lògiques dels qui racionalment han optat per aferrar-se al poder en benefici propi, i no per fer-ne instrument de canvi.