Una cooficialitat plena castellà-català consolidaria un marc sociolingüístic gens simètric: el que fa que actualment la llengua comuna dels catalans, almenys a les zones més poblades, sigui el castellà. Consolidaria, doncs, l’actual terreny de joc comunicatiu, en què la llengua forta es va imposant per la seva pròpia inèrcia, sense forçar res. Aquesta inèrcia només es pot trencar amb una desinhibida discriminació positiva del català en tots els àmbits públics, i la fórmula legal menys eufemística i més efectiva per acollir-la és l’oficialitat única.

Assistim en els últims temps, i de bracet del canvi estratègic de l'esquerra abertzale, a un núvol de nous conceptes, i sobretot de nous continguts en els conceptes coneguts, que obliguen a la realització d'un debat en profunditat i a una aproximació analítica amb l'objecte de recuperar-los per al procés d'emancipació. En aquest sentit hem de considerar la nova concepció liberal postmoderna sobre la solució democràtica a la qüestió nacional que ha portat a la progressiva substitució de l'històric Dret d'Autodeterminació pel Dret a Decidir.

'Apreta fort les dents, apreta els punys. Infla't d'aire els pulmons, obre bé els ulls.' Ovidi Montllor i Mengual (1942-1995), fill d'Alcoi, d'un pare anarquista i d'una mare que li transmeté l'amor per a fruir de la vida. Teixidor, mecànic, cambrer, xofer, ferrer, pastor de cabres, perruquer de senyores, venedor de peix, pescador, canonaire, ordidor, aprenent de decoració, mosso de magatzem, tres hores de representant, fotocopista al banc... de professió actor, cantant i poeta.

Maria Colera entrevista Jule Goikoetxea, doctora en Ciències Polítiques, sobre la construcció estatal feminista, poder/contrapoder i hegemonia/universalitat.

A les teves intervencions i escrits reclames la creació d’un estat feminista basc. En què consisteix aquest estat feminista?

El que jo més he treballat ha estat la construcció estatal, la construcció estatal feminista, més que l’estat feminista. En quin sentit? L’estat es pot definir de manera estàtica o com a procés, i jo prefereixo entendre’l com a procés. En què consisteix la construcció estatal feminista? Doncs en el fet que, a l’hora de fer polítiques públiques, d’articular discursos oficials, de decidir què és què —és a dir, què serà ocupació, què feina quines polítiques públiques es faran, si la feina es cobrarà, o només l’ocupació, o res, què entrarà dins de la lògica del mercat i què no, més encara, si hi haurà dones i homes en aquest estat feminista basc, com s’ocuparà l’espai públic, fins a quin punt serà la llar espai públic o privat...—, es faci des d’una perspectiva feminista. Això és fer construcció estatal des d’una perspectiva feminista.

L'acord signat entre Grècia i la UE després de tres setmanes d'animades negociacions és un compromís assolit sota coacció econòmica. L'únic mèrit per a Grècia és que ha mantingut el govern de Syriza viu i capaç de lluitar en un futur. Aquest dia no és llunyà. Grècia haurà de negociar un acord de finançament a llarg termini al juny, i té pagaments substancials de deute al juliol i agost. En els propers quatre mesos, el Govern haurà d'actuar unit per a salvar aquests obstacles i aplicar el seu programa radical. L'esquerra europea té interès en l'èxit grec, si això és per fer retrocedir les forces de l'austeritat que s'estan escanyant el continent.

Judit FontHelena OjedaXavier Urbano

 

La voluntat d'aquestes línies no és donar cap lliçó, sinó posar sobre la taula un debat que ja té lloc en diversos espais, però que pensem que encara no ha pres una dimensió col·lectiva. Intentem donar arguments i aportar-hi una perspectiva construïda de forma coral, a sis mans, però molt vinculada als projectes on som i per on hem passat. Som conscients que hi ha temes clau que cal desenvolupar amb profunditat, com ara quin ha de ser el paper de l'administració davant la gestió comunitària. Esperem, però, que aquest i altres temes els continuem treballant plegats.

Hi ha diverses raons que fan necessari que estudiem de nou la història de la revolució russa. La primera d’elles, que ens cal fer-ho per donar sentit a la història global del segle XX. Una història que, tal com la podem examinar ara, des de la perspectiva dels primers anys del segle XXI, ens mostra un enigma difícil d’explicar. Si utilitzem un indicador de l’evolució social com és el de la mesura de les desigualtats en la riquesa, podem veure que el segle XX comença en les primeres dècades amb unes societats molt desiguals, on la riquesa i els ingressos s’acumulen en un tram reduït de la població. Aquesta situació comença a canviar en els anys trentes i ho fa espectacularment en els quarantes, que inicien una època en què hi ha un repartiment molt més equitatiu de la riquesa i dels ingressos. Una situació que es manté estable fins cap a 1980: és l’edat feliç en què es desenvolupa a bona part del món l’estat del benestar, un temps de salaris elevats i millora dels nivells de vida dels treballadors, en què un president nord-americà es proposa fins i tot iniciar un programa de guerra contra la pobresa.

 

En els darrers dies circulen dos sofismes que es neguen a mirar a la cara la realitat i reconèixer la retirada que Syriza ha hagut de fer i les seves possibles conseqüències. O, més aviat, dos i mig. I dic ha hagut de fer per una bona raó, ja que el nou govern ha quedat atrapat en la seva estratègia equivocada: a pesar que jo no la qualificaria de traïció o capitulació, ja que aquests termes són moralitzants i poc útils per a la comprensió dels processos polítics.

"Volem crear seguretat a Europa amb Rússia, no contra Rússia." Aquestes declaracions d'Angela Merkel a la darrera Conferència de Seguretat de Munic són pràcticament el calc d'una intervenció del portaveu de l'Esquerra al Bundestag, Gregor Gysi, al març de 2014. "Adopti una postura positiva va dir Gysi, interpel·lant directament la cancellera perquè puguem tenir una Europa no contra ni sense Rússia, sinó amb Rússia. En cas contrari, la nostra seguretat quedarà en un no-res." Què ha passat en aquest interval de temps de gairebé un any perquè Merkel faci seves les paraules de l'oposició?

Joxe Azurmendi detecta un parany polític evident en la distinció entre nació ètnica i cívica. Ha estudiat aquest tema al seu darrer llibre: Historia, arraza, nazioa. Renan eta nazionalismoaren topiko batzuk.

 

L'escriptor i pensador Joxe Azurmendi (Zegama, Guipúscoa, 1941) ha anat fugint, intentant treure's del cap allò après. Diu que, amb cada llibre, rep ensenyances noves. Ha desaprès, per aprendre de nou. I ha fet el mateix també amb el seu darrer treball: el llibre Historia, arraza, nazioa. Renan eta nazionalismoaren inguruko topiko batzuk (Elkar). L'autor detecta oportunisme polític en la distinció entre conceptes de nació. Tanmateix, és una teoria generalitzada i el nacionalisme basc també hi cau.

Els darrers temps han estat plens de notícies, moviments i escenaris polítics impensables fa un anys; la crisi capitalista, que ja al 2008 es denunciava com a estructural, ha posat de manifest els límits del capitalisme per a oferir al conjunt de la humanitat uns horitzons amples de dignitat vital; la misèria diària a l'Àfrica, Amèrica o Àsia ha arribat a Europa per a quedar-se i ha convertit el que s'anomenava Quart Món en la realitat quotidiana d'Irlanda a Grècia i de la terra dels andalusos fins la dels saami.

 

El triomf electoral de Syriza ha portat esperança a l'esquerra radical europea i al moviment de treballadors, oferint una oportunitat immensa. Podem posar-ho, però, també al revés: fallar aquesta prova podria tenir conseqüències incalculables.

El preu de la salut

Ja podeu llegir la darrera publicació d'Espai Fàbrica "El preu de la salut. Interessos, classe i model sanitari"

Monogràfic