Alguns hem llegit amb consternació la noticia que Antonio Baños plega. Qui fins ara ocupava un escó de diputat al Parlament addueix, en la seva nota de renúncia, que se sent «incapaç de defensar la postura adoptada majoritàriament aquell dia» (fent esment de la decisió presa el dia 3 de no investir Artur Mas com a president de la Generalitat). Continua dient que aquesta, segons ell, és «una postura política discrepant amb les idees i objectius pels quals vaig decidir presentar-me com a candidat a les eleccions del passat 27-S». «El meu pas a la política (tot plegat, uns cinc mesos) tenia només un sol sentit i objectiu: que aquesta legislatura fos la de la ruptura irreversible amb l’Estat espanyol i que, a més, la construcció de la República es fes des d’un procés constituent popular i social. Aconseguida la majoria independentista el 27-S, vaig entendre que el mandat explícit del país era endegar, sense dilacions ni dubtes, la ruptura amb l’Estat espanyol. Per aquest motiu, jo em trobava entre els partidaris d’acceptar la proposta d’acord de JxS i votar la investidura del seu candidat. És evident que no he pogut o sabut complir aquest mandat i per això marxo, he d’admetre-ho, amb un sentiment de frustració personal molt viu que no puc amagar».

 

Quim Roca i Arnau Barquer

Amb aquest article pretenem fer una aportació al debat que s’està donant a la CUP i al conjunt de l’esquerra independentista arran de la conjuntura sorgida després de les eleccions del 27 de setembre al Parlament de Catalunya.

Només tretze mesos després del congrés fundacional de Podemos, sembla que els diagnòstics dels escèptics s'han complert. El nou partit no ha generat un gir cap a l'esquerra, ni en la societat, ni en el món polític. Ara és més difícil imaginar-se una ruptura democràtica a l'Estat espanyol que fa un any.

 

El combat a Rojava (al Kurdistan sirià) de les milícies de les YPG i les YPJ contra el feixisme de DAESH, amb l'heroica resistència de les dones kurdes durant el setge de Kobane. La guerra a Síria, les milers de refugiades, la repressió de Turquia contra el moviment kurd i la fi de l'alto el foc del PKK. Els dos processos electorals en aquest mateix territori i l'entrada al parlament turc de l'HDP, o la capacitat d'autoorganització del moviment de dones kurdes són alguns dels motius que expliquen que la lluita per l'alliberament del Kurdistan s'haja situat novament a l'escena mediàtica.

L’Observatori del Deute en la Globalització i la Plataforma per a l’Auditoria Ciutadana del Deute van organitzar el darrer mes de novembre les Jornades Projecte comú del deute per a Europa,en què participaren, entre d’altres, Zoe Konstantopoulou, expresidenta del Parlament grec, exmembre de Syriza i col·laborada independent d’Unitat Popular. Des d’Espai Fàbrica, i conjuntament amb altres companys periodistes, vam tenir l’oportunitat de conversar amb ella sobre el successius rescats de la Troica i el paper que hi han jugat Syriza i els moviments socials i populars.

Avui en dia, si no escrius un article sobre la CUP, no ets ningú. Així que som-hi, anem al gra, no gastem línies en la introducció i posem-nos a cobert:

 

 

La CUP no és responsable dels errors de Junts pel Sí. Per més que s’hi esforci, JxS continua tenint 62 diputats, i no els 63 que li permetrien investir president sense haver-lo de consensuar. I això no és responsabilitat de ningú més que del mateix president: ell va ser qui va frenar les eleccions després del 9-N per trencar amb Unió i ell, qui va imposar l’estratègia de Junts pel Sí després de les municipals. Exigir, ara, que dos diputats de la CUP votin a favor de la seva investidura no és demanar generositat; és tenir el rostre endurit. Arribats a aquest punt, convé que CDC demostri que sap estar en el front institucional del procés sense ocupar-hi un paper preponderant.

Hi ha processos polítics que van molt més enllà del repartiment de quotes de poder, que van de la conquesta i construcció d'un nou poder, i en això estem, si volem sobirania i independència

Érem milers als carrers. Al llarg dels darrers quinze anys, en aquest país un nombre impossible de calcular de persones hem sortit al carrer contra un ordre de coses fonamentat en l'abús de poder, en l'explotació de molts per pocs, en la lladregada general, en la negació de drets i recursos bàsics a un part important de la població, aquella que conforma una massa d'aturats, desnonats, estafats, exclosos, empobrits, miserabilitzats, explotats, sense llar, sense serveis. Davant d'aquest escàndol, munions hem dit en veu alta i allà fora el que pensàvem. Hem estat insolents davant dels poderosos reclamant-los una justícia, una llibertat i una igualtat que ens escapolien. En aquests combats socials, desenes de persones han estat atonyinades, ferides, detingudes, processades, acomiadades, empresonades...

«No utilitzis els valors ni els instruments de l'amo, perquè les eines de l'amo mai desmunten casa seva.»

Audre Lorde

 

Des de 1848, data en què es va publicar El Manifest comunista, han plogut milions d'idees i reflexions sobre com es pot definir un concepte polític tan genèric com l'esquerra. Per aquelles dates, davant la ingent adscripció de persones i grups que es consideraven d'esquerres, només pel fet de pertànyer a un altre concepte genèric com és el socialisme K. Marx i F. Engels es veien obligats a introduir una matisació que permetés separar el gra de la palla, ja que, als corrents socialistes de l'època, ni hi eren tots els que eren d'esquerres, ni eren d'esquerres tots els que hi eren. Al seu torn, la qualificació del socialisme segons models, qualificava la gent que es considerava d'esquerres i s'hi enrolava. Per tant, a partir d'aquest moment podíem saber que, en el socialisme reaccionari, hi havia els de l'aristocràcia feudal i els petits burgesos. Del socialisme conservador, els autors en deien que "els burgesos són burgesos en interès de la classe obrera". Sobre el socialisme utòpic, aclarien que "els burgesos es distingien dels anteriors per una pedanteria més sistemàtica i una fe supersticiosa i fanàtica en la eficàcia miraculosa de la ciència social". I en el socialisme científic incloïen tots aquells disposats a condemnar la propietat privada, l'explotació i alienació de la classe treballadora, a proclamar l'antagonisme entre el capital i el treball, a rebutjar els valors burgesos, i estar per l'abolició del capitalisme com a ordre social existent.

La majoria absoluta obtinguda ahir per l’AKP a Turquia és difícil d’entendre sense posar-la en context. Com ha pogut el partit conservador islamista passar d’un 41 % a un 49 % en menys de quatre mesos? Només ha estat mèrit d'haver fet repetir les eleccions?

M'heu convençut. M'autocritico de la meva connivència amb la violència. Reconec el dany causat. Mea culpa pel que he fet en aquestes dècades, en què el meu "sòl ètic" ha estat a l'altura de la sola de les meves sabatilles. He estat d'Herri Batasuna, un terrorista, un apologista sense entranyes. Agraeixo als polítics, jutges, tertulians i columnistes, la seva insistència per treure de les meves errades. D'ara endavant vull ser un demòcrata, com ells.

Una explicació popular de la història en el món d'avui consisteix a culpar els revolucionaris més radicals de la França del segle XVIII i la Rússia de 1917 de molts dels mals moderns. Aquesta tendència està lligada a la cultura intel·lectual i popular i és el fonament en què es basa gran part de la política moderna. Per als rics i els poderosos d'avui, és una explicació increïblement útil als seus interessos. Per tant, qualsevol intent popular d'alterar aquesta visió és despietadament menyspreat i negat. Fou exactament això el que va passar en les dècades de 1960 i 1970, quan els pobles colonitzats, els joves, els treballadors i altres van reconsiderar el seu paper en la història i es van llançar als carrers, canviant per sempre el paisatge cultural i polític en què vivim.

 

En els anys passats des d'aleshores, però, és l'explicació històrica que serveix als poderosos la que ha anat en ascens. Coneguda de manera comú entre els historiadors com a revisionisme, aquesta explicació no només culpa a les forces revolucionàries dels excessos assassins de la humanitat, sinó que també insta a un retorn a una situació semifeudal que estratifica la gent en termes de classe, raça i gènere, cosa que permet diferents nivells de desenvolupament econòmic i llibertat política, d'acord amb una jerarquia dissenyada per aquells que ostenten el poder. De fet, es vol crear legalment el món polític que ja que està formant econòmicament a través del neoliberalisme.

En marxa: P3

Ja podeu fer-vos amb la Tercera edició del Perspectives. L'anuari del pensament i l'anàlisi crítica per a l'acció dels moviments socials. Amb els peus a terra i la mirada enlaire!

Perspectives III

Monogràfic

 
 

Ja disponible