L’actual crisi de deute és, en realitat, una crisi monetària a l’eurozona i una “recessió de balanços” (Koo, 2008) a escala global. Aquestes dues crisis han estat provocades per l’enfocament teòric erroni aplicat en la construcció de la unió econòmica i monetària (UEM) europea i en l’abordatge de la crisi econòmica global.

 

Un dia qualsevol, en un lloc qualsevol, no molt llunyà, en una feina qualsevol:

 

- En aquesta feina fem reunions de coordinació setmanals a les 19 hores.

- Ostres! Però jo sóc mare i aquesta hora...

- No passa res, dona, pots venir amb la teva filla, ja li donarem un paper i quatre colors... segur que la pots deixar amb algú.

El TTIP és una amenaça latent, i no menor, i cal que acompanyem la lluita al carrer d'una accelerada institucional per la municipaliltzació perquè, literalment, ens hi va la vida

 

Si el racisme o la islamofòbia són mals tan greus és per la violència que estenen en l'espai i el temps fins a determinar la majoria d'àmbits de la vida. El racisme mata, legisla, deté, deporta, explota, jutja i també escriu articles. Com el de l’1 d'abril Gihadisme a Europa. Una guerra de creences, de Xavier Díez. Per què ens preocupa en especial aquest article?

 

Xavier Díez ha integrat les llistes de la CUP, té una llarga trajectòria sindical a la USTEC-IAC i un treball acadèmic centrat en moviments socials i anarquisme que fa que sigui escoltat com una veu representativa de l'esquerra. L'article, a més, ha estat penjat al portal digital elcritic.cat, un mitjà socialment compromès. Ens preocupa que la islamofòbia i la xenofòbia puguin establir el marc de debat en espais en teoria crítics.

El proppassat 31 de març, importants figures de la literatura, la filologia i la historiografia catalanes, com també alguns estudiosos del dret lingüístic proclamaren el manifest Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent, el qual ha desfermat un seguit de reaccions polítiques i mediàtiques que van des de la suada sobreactuació neoinquisitorial dels mestres en pràctiques racistes i xenòfobes en l'Administració local fins a les desqualificacions dels amanuenses del gran diari de la burgesia barcelonina i d'algun dels seus biliosos opinadors, que hi ha afegit la reductio ad hitlerum i els esgarips i arguments ad hominem de rigor.

El manifest s'insereix en el debat mediàtic endegat en els sectors més sensibles a la llengua catalana arran de l'acceleració del procés independentista, especialment com a reacció a les declaracions d'alguns líders polítics sobre el manteniment de l'oficialitat de l'espanyol a la hipotètica República de Catalunya i l'Aran. Atesa la polèmica congriada arran del manifest, la qual ha transcendit al mateix Parlament de Catalunya, i el cul-de-sac a què sembla que ha arribat el debat, és interessant pronunciar-se tant sobre el contingut del manifest com sobre la qüestió del règim d'oficialitat lingüística de la república a construir. Aquí ho farem, però, seguint l'estructura que informa el manifest.

 

Divendres 15 d'abril, a petició de CiU i del PP hi ha hagut una sessió de la Comissió extraordinària perquè comparegui el govern en relació amb els fets ocorreguts el 23 de març al CUAP Peracamps i que han comportat una denúncia contra un membre del col·lectiu de suport als venedors ambulants Tras la Manta i contra mi mateix.

 

Per a la majoria de l'oposició, una ocasió per a reiterar el seu discurs securitari enfront de la venda ambulant, una oda incondicional a la Guàrdia Urbana i per a intentar desgastar el govern i la CUP Capgirem Barcelona.

 

"La propietat dels treballadors i les cooperatives no tindran èxit a competir dins els termes del capitalisme."

 

Enguany es compleix el cinquè centenari d'Utopia,el llibre de Thomas More que va introduir el terme utopia en el pensament radical durant els primers temps del capitalisme. En la història de More, un personatge de ficció declara: "allà on hi ha propietat privada i el diner és la mesura de totes les coses, gairebé mai és possible que una comunitat es regeixi per la justícia o la felicitat".

 

Cinc-cents anys després, aquesta idea que la propietat privada dels mitjans de producció és la barrera fonamental per a un món millor té molt predicament dins l'esquerra, i són molts els que reclamen una economia basada en el control directe dels treballadors i la comunitat.

 



Els deserts i àrides estepes d’Orient Proper sovint són colpejades pel fantasma de l’integrisme islàmic, el qual acostuma a adoptar una forma violenta, excloent, tradicionalista i patriarcal. El trienni 2013-2015 hem assistit al creixement de l’Estat Islàmic de l’Iraq i Síria, una organització armada que ha esdevingut un ens amb poder militar i administratiu real. En àrab és coneguda per l’acrònim Daesh (ISIS en anglès) i actualment opera a territoris iraquians i sirians no controlats pels governs oficials. En el cas de Síria, la disgregació de l’oposició durant la guerra civil ha creat un polièdric trencaclosques que dificulta discernir afinitats oficials i extraoficials entre Daesh, milícies islamistes i l’Exèrcit Lliure Sirià (FSA). En la primera part de “Les cendres d’Orient Proper”, hem recorregut la geopolítica de l’últim segle, i en aquesta segona, veurem alguns apunts per explicar el fenomen gihadista.

En l’imaginari popular occidental, l’Orient Proper apareix amb una dualitat que sovint provoca reaccions enfrontades: a voltes és una cultura homogènia amb un atractiu exòtic que camina sobre la sorra del desert; d’altres, és el fosc fantasma de l’integrisme islàmic i patriarcal. Aquesta última és potser la que més ha destacat la darrera dècada, sovint injustament, i en ocasions fent certa l’afirmació que proclamava l’islamisme radical com a vencedor de la guerra freda. Seria ingenu, però, parlar d’una realitat tan aliena a Occident sense abans desprendre’ns de l’eurocentrisme, els maniqueismes ni resseguir la història de pobles i territoris que han restat disputats durant segles.

 

no ue

 

Tinguem-ho clar, la militarització i el tancament de les fronteres de la Unió Europea no són a causa de la por d’un hipotètic “xoc cultural” que es podria produir si donéssim la benvinguda com es mereixen als milers de persones que fugen de la guerra o de la misèria. Totes i cadascuna de les cultures del continent europeu s’han format i enriquit a partir de l’intercanvi de coneixements i formes de vida de diferents grups poblacionals migrants. I tots i cadascun dels estats membres de la Unió Europea han estat receptors i emissors de població migrada, tan interna com externa.

 

Aprofito que Angela Davis ve a veure’ns demà passat per recordar que la raça i el gènere són també categories socioeconòmiques, per recordar el que Engels va dir fa ja molt temps: que dona és la primera opressió de classe. I per recordar-li a l’esquerra que encara avui és misògina, però, sobretot, per recordar-li que la seva democràcia no és la nostra: és exactament això que recorda el moviment feminista quan diu que la pau dels nostres salvadors no és la nostra pau, sinó això, la dels salvadors, que el descans del guerrer és el malson de la guerrera, i que l’esquerra no ha sabut reconceptualitzar els eixos de dominació que avui regeixen les nostres vides. I a no ser que es dugui a terme aquesta reconceptualització, les necessitats que com a població i com a pobles, vulnerables i vulnerats, tenim, no se satisfaran, la pobresa es consolidarà i la violència d’ultradreta s’estendrà, com ocorre ja a tot Europa.

Un any més arriba el 8 de març, Diada Internacional de les Dones Treballadores, proclamada per la II Internacional Socialista a Copenhaguen l’any 1910.

 

Si bé l’ONU va institucionalitzar aquesta data en 1975 com a Dia Internacional de la Dona, és important afegir-hi l’adjectiu «treballadora», ja que la gran majoria de dones no tenim més recursos que el fruit del nostre treball, i si hi ha un cas en què resulti especialment pertinent afirmar que les nostres mans són el nostre capital és precisament en el de les dones, posseïdores, segons dades del Banc Mundial, d’un 1% de la riquesa mundial, malgrat conformar el 40% de la mà d’obra.

 

Així doncs, veiem que no és que les dones estiguem absents del món laboral, sinó que hi som però en sectors feminitzats (secretàries, treballadores de la llar, venedores, hostesses), sexualitzats (prostitutes) i precaritzats i en professions d’assistència o que requereixen capacitats «maternals» (infermeres, treballadores socials, mestres de primària), duent a terme feines sexualment segregades, caracteritzades per uns baixos salaris, qualificacions i reconeixement social, i amb una més gran incidència de la temporalitat, de les jornades partides, dels contractes a torns i a temps parcial, així com de la pobresa assalariada, la qual cosa repercuteix en una reducció de les nostres cotitzacions i, per consegüent, de les prestacions a què tenim dret.