Quan encara no hem aconseguit entendre realment que “ni autòctona ni estrangera, una sola classe obrera”, les normatives o descripcions legals i administratives ens intenten imposar una altra diferenciació desigual per separar-nos encara més.

Daniel Escribano i Àngel Ferrero

 

El proper 27 de setembre se celebraran a Catalunya eleccions autonòmiques. Tot i això, com afirmà el president de la Generalitat el dia que les va convocar, aquestes són unes eleccions excepcionals, ja que els partits més importants que hi participaran els atorguen un caràcter plesbiscitari. Les condicions en les quals se celebraran obren un ventall d'escenaris que, ara per ara, només podem albirar. Tanmateix, creiem que alguns d'aquests escenaris no han estat explorats com cal. Aquest text, sense aspirar a complir aquest objectiu plenament, pretén contribuir a l'anàlisi i el debat.

Apunts sobre la conformació de les identitats col·lectives als Països Catalans des del poder institucional (1977-2015)
 
 El passat 2 d'abril, quan el Partit Popular encara gaudia d'una àmplia majoria absoluta en alguns parlaments dels Països Catalans, les Corts valencianes tiraren endavant la “Llei de reconeixement, protecció i promoció de les senyes d'identitat del poble valencià”. Aquesta aprovació, que ara ens pot semblar llunyana després del canvi de govern autonòmic, ens hauria de moure a la reflexió en el sentit de fins a quin nivell poden arribar les institucions en el seu paper per anar construint les diferents identitats col·lectives arreu dels Països Catalans. És veritat que, per a alguns, construir la identitat a colp de legislació és quelcom difícil de concebre, però no podem negar que, en el nostre país, aquesta praxi ha tingut un elevat grau d'eficiència i, més concretament, per assolir uns objectius que ja es van marcar a la transició: obstaculitzar, en la mesura del possible, qualsevol possibilitat d'aprofundir la vertebració nacional als Països Catalans.

Koldo Izagirre, Entrevista

Koldo Izagirre (Altza-Pasaia, Guipúscoa, 1953) és un dels autors més imaginatius de les lletres basques. Amb una fèrtil trajectòria tant en prosa com en poesia, és un explorador i innovador empedreït dels llenguatges narratius. Dins la seva obra poètica, destaquen Itsaso ahantzia [La mar oblidada] (Kriselu, 1976), Balizko erroten erresuma [El reialme dels molins de vent] (Susa, 1989), Non dago Basques' Harbour [On és Basques' Harbour] (Susa, 1997), Rimmel (Susa, 2006) i Parisen bizi naiz [Visc a París] (Susa, 2013). En prosa, ha escrit, entre d'altres, les novel·les Euzkadi merezi zuten [Mereixien Euzkadi] (Hordago, 1984), Nik ere Germinal! egin gura nuen aldarri (Susa, 1998), que ha estat traduïda al català (Jo també haguera volgut cridar Germinal!, Virus, 2006), Agirre zaharraren kartzelaldi berriak [Les noves garjolades del vell Agirre] (Elkar, 1999) Egarri egunak portualdean [Dies de set a la zona del port] (Susa, 2011) i Lorea Gernika, andrazko bat [Lorea Gernika, una dona] (Susa, 2015). En narrativa breu, la seva obra més celebrada és Sua nahi, Mr. Churchill? (Susa, 2005), dos relats de la qual es poden llegir en català: “Amsterdam” i el que dóna títol al llibre, “Que vol foc, Mr. Churchill?” (dins Pomes perdudes. Antologia de la narrativa basca moderna, Tigre de Paper, 2014). També ha fet incursions en el cinema, on ha dirigit la pel·lícula Offeko maitasuna [Amor en off] (1992) i va escriure els guions de Ke arteko egunak [Dies entre fum] (1990, de Xabier Ezeiza) i Kalabaza tripontzia [La carbassa golafre] (1985, de Juan Bautista Berasategi), primera pel·lícula de dibuixos animats en èuscar. La memòria històrica és el tema que més ha tractat en la seva obra prosística, amb una tècnica experimental en desenvolupament constant que palesa els límits de la mateixa literatura per a contar/crear la realitat. Conscient que el camí cap a la universalitat s'avia de la pròpia terra, ha ambientat la major part d'aquesta obra a la localitat portuària de Pasaia (Guipúscoa). Allà el visitàrem els darrers dies del setembre de 2014, per conversar-hi sobre el conflicte lingüístic, la situació actual de la literatura basca i la construcció literària que ha bastit en la seva obra a l'entorn de la memòria col·lectiva.

Daniel Escribano


“De vegades la pau
fa gust de mort.
Dels morts per sempre,
dels que són només silenci.
De vegades la pau
fa gust de mort.”

(Raimon 1967)

 

Mai he estat a cap escenari d’alguna gran batalla de la Segona Guerra Mundial, com el desembarcament de Normandia, o les batalles de les Ardenes, Stalingrad o Kursk. Tampoc he visitat pobles arrasats pel feixisme, com Lídice a la República txeca. En canvi, si que he tingut l’oportunitat de veure els barracons, els forns, les dutxes dels camps de concentració ara convertits en museus d’Auzwitch i Dachau, a Polònia i Alemanya respectivament.

Ja han passat setmanes de la ‘festa de la democràci’, però sembla que alguns encara continuen amb ressaca. Tant en les eleccions municipals com a les autonòmiques, el 24M, al País Valencià (i a la resta dels Països Catalans) un gran percentatge de gent va votar clarament per desallotjar els partits que han gestionat el poder a tots els nivells des de fa 35 anys. Tant el PP, com en menor mesura el PSOE (i CiU al Principat) han sofert una derrota històrica. Una derrota que té les seues arrels en la faena feta al carrer pels moviments populars, en la lluita dels qui han combatut amb imaginació i força. Per exemple, els i les docents de les Illes contra el TIL i l’atac a l’ensenyament públic, la primavera valenciana, les mobilitzacions en defensa de la sanitat pública, les plataformes d'aturats i aturades, el moviment contra els desnonaments...

Entrevista amb Ainhoa Etxaide*

Quin és el subjecte polític del vostre model sindical, en una època de precarització omnipresent, on cada cop són menys les persones que entren dins de la categoria clàssica de treballador? Com s’articula la lluita sindical en defensa d’aquestes persones amb una vinculació tan precària amb l’empresa?

Acabem d’engegar un debat sobre model sindical per decidir quin és el subjecte i com recompondre'l. El subjecte segueix sent la classe treballadora, tot i que el que s’entén per tal i la seva realitat s’han transformat totalment, sobretot els últims anys. Aquí sorgeix un nou concepte, el precariat, és a dir, la classe treballadora que treballa en precari. El subjecte, per tant, seria una nova classe treballadora, caracteritzada per la manca de feina, amb la qual cosa el sindicalisme lligat a l'ocupació i no tant als treballadors es veu cada cop més limitat, superat per la mateixa realitat.

El 28 de juliol 1915, els Estats Units van envair Haití i van imposar el seu dictat al país durant gairebé dues dècades. El pretext immediat per a la intervenció militar era la crònica inestabilitat política del país, que va culminar amb l'enderrocament, linxament, i sagnant esquarterament del president Jean Vilbrun Guillaume Sam.

 

La presa de poder nord-americana estava en sintonia amb la Doctrina Monroe, declarada per primer cop el 1823, que justificava la presumpció que els Estats Units tenien el dret unilateral d'interferir en els assumptes interns d'Amèrica Llatina. Però no va ser fins al final de 1800, quan Estats Units havien esdevingut una gran potència capitalista mundial, que van assolir realment la capacitat de complir les seves ambicions imperials extracontinentals. El 1898 es van apoderar de Cuba, Puerto Rico i Guam i, poc temps després, van prendre el control de les Filipines, la República Dominicana i Haití.

 

Sota els designis d’un govern nouvingut –per força i no per ganes– a l’independentisme a fi de no ser bandejat per l'impuls de la gent del carrer, d’un govern decidit a executar els designis del liberalisme privatitzador dels poders econòmics que el nodreixen, resulta que des de les consultes del 2009 i les mobilitzacions del 2010 anem malbaratant l’energia i el temps tot apilant drets de decidir, llistes virtuoses que es pretenen compondre a corre cuita, fal·laces equiparacions d’independència amb propostes de constitució (com es pot confondre això?: i si jo, independentista ferri, no voto una constitució que redueixi tot projecte econòmic al model capitalista? un referèndum d'independència no és un referèndum per una constitució) i, sobretot, entre pressupostos autonòmics que aguditzen patiment i morts. Afegim-hi que, a la proposta informal d’un diputat de la CUP entorn de portar a cap unes eleccions constituents immediates després del 27-S, Convergència hi respon que caldria esperar... un any més!!! Prou. De debò, prou preses de pèl.

El referèndum del 5 de juliol passarà a la història com un moment únic en què un petit país europeu es va aixecar contra l’esclavitud del deute. 

 

 

El referèndum que s'ha de celebrar diumenge a Grècia no és un debat polític. És una batalla d'una guerra en curs entre la societat grega i la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional, en la qual s'està intentant convertir Grècia en l'experiment més brutal d'enginyeria neoliberal.

/1/ Les negociacions es van estancar perquè els creditors de Grècia /A/ van rebutjar reduir el nostre impagable deute públic i /B/ insistiren que l'havien de tornar “paramètricament” els membres més febles de la nostra societat, els seus fills i néts.