En els darrers dies circulen dos sofismes que es neguen a mirar a la cara la realitat i reconèixer la retirada que Syriza ha hagut de fer i les seves possibles conseqüències. O, més aviat, dos i mig. I dic ha hagut de fer per una bona raó, ja que el nou govern ha quedat atrapat en la seva estratègia equivocada: a pesar que jo no la qualificaria de traïció o capitulació, ja que aquests termes són moralitzants i poc útils per a la comprensió dels processos polítics.

"Volem crear seguretat a Europa amb Rússia, no contra Rússia." Aquestes declaracions d'Angela Merkel a la darrera Conferència de Seguretat de Munic són pràcticament el calc d'una intervenció del portaveu de l'Esquerra al Bundestag, Gregor Gysi, al març de 2014. "Adopti una postura positiva va dir Gysi, interpel·lant directament la cancellera perquè puguem tenir una Europa no contra ni sense Rússia, sinó amb Rússia. En cas contrari, la nostra seguretat quedarà en un no-res." Què ha passat en aquest interval de temps de gairebé un any perquè Merkel faci seves les paraules de l'oposició?

Joxe Azurmendi detecta un parany polític evident en la distinció entre nació ètnica i cívica. Ha estudiat aquest tema al seu darrer llibre: Historia, arraza, nazioa. Renan eta nazionalismoaren topiko batzuk.

 

L'escriptor i pensador Joxe Azurmendi (Zegama, Guipúscoa, 1941) ha anat fugint, intentant treure's del cap allò après. Diu que, amb cada llibre, rep ensenyances noves. Ha desaprès, per aprendre de nou. I ha fet el mateix també amb el seu darrer treball: el llibre Historia, arraza, nazioa. Renan eta nazionalismoaren inguruko topiko batzuk (Elkar). L'autor detecta oportunisme polític en la distinció entre conceptes de nació. Tanmateix, és una teoria generalitzada i el nacionalisme basc també hi cau.

Els darrers temps han estat plens de notícies, moviments i escenaris polítics impensables fa un anys; la crisi capitalista, que ja al 2008 es denunciava com a estructural, ha posat de manifest els límits del capitalisme per a oferir al conjunt de la humanitat uns horitzons amples de dignitat vital; la misèria diària a l'Àfrica, Amèrica o Àsia ha arribat a Europa per a quedar-se i ha convertit el que s'anomenava Quart Món en la realitat quotidiana d'Irlanda a Grècia i de la terra dels andalusos fins la dels saami.

 

El triomf electoral de Syriza ha portat esperança a l'esquerra radical europea i al moviment de treballadors, oferint una oportunitat immensa. Podem posar-ho, però, també al revés: fallar aquesta prova podria tenir conseqüències incalculables.

«Si no hi ha eleccions abans de les municipals, l’agenda catalana passarà a estar en mans de l’agenda política espanyola», tuitejava la dirigent d’ERC Anna Simó aquest dilluns. «Fem-ho d’una vegada, per favor, ho demano amb esperança, i amb l’angoixa de qui sap que perdre el temps no és bo», declarava un Oriol Junqueras plorós i amb la veu entretallada a Catalunya Ràdio el passat 17 d’octubre. El mateix 28 d’octubre, ERC afirmava en un comunicat que «no donarem suport a uns pressupostos autonòmics».

 

Georges Ibrahim Abdallah s'ha convertit en els darrers anys en el símbol dels i les detractores de la política penitenciària francesa, seguint encara empresonat més de 30 anys després de ser sentenciat. La seva condemna no aixecaria gaire més polseguera sinó fos perquè s'ha vist durantment criticada, tant per agents socials i polítics d'esquerra com per destacats càrrecs de l'administració penitenciària, per la manca d'independència amb la que el poder judicial l'ha tractat, sotmetent-se a les fortes pressions dels governs de França, Israel i Estats Units. Però qui és aquesta figura tant controvertida que alguns l'han arribat a comparar amb el Mumia Abu-Jamal europeu?

El dia 18 de juny de 2011 prengué possessió del càrrec de president del Govern de les Illes Balears, José Ramón Bauzà Díaz, un polític de quaranta anys, mallorquí-madrileny —o madrileny-mallorquí—, apotecari, fill d’un militar de la vila de Son Cervera que anà a raure a Madrid i d’una madrilenya. La seva carrera política precedent havia pres forma a l’Ajuntament de Marratxí, on ocupà els càrrecs primer de regidor i després de batlle.

Fa uns dies, una persona em preguntava si creia que l’Operació Pandora i la recent aprovació al Congrés dels Diputats de la Ley de Seguridad Ciudadana tenien relació. De fet ella argumentava que varis diputats així ho havien dit, com si el fet de ser parlamentari atorgués autoritat a l’opinador. Jo li vaig dir que no, millor dit, que no ben bé. Que no creia que els registres i detencions de la matinada del dimarts 16 de desembre fossin una conseqüència directa dels tràmits parlamentaris del projecte de llei. Més aviat creia que les dues coses eren la cara d’una mateixa moneda, cosa que al meu parer és encara més greu. Que tant la llei com les detencions són el producte de la voluntat de refermar el monopoli de la política entorn les institucions. I que, per a mi el més preocupant, no eren ni de lluny les úniques iniciatives en aquest sentit. Miraré d’explicar-me.

Ho dic de nou: és moment de mirar cap endavant, no cap enrere

Arnaldo Otegi

Pròleg

Fa temps que volia escriure aquestes línies sobre Arnaldo Otegi Mondragon. La història, tossuda, ens recorda com moltes persones acusades i empresonades per «terrorisme» van ser posteriorment reconegudes amb el premi Nobel de la Pau. Estic en desacord amb els premis, especialment amb els que s'atorguen des del poder, o com a mimètica d'aquest: Cervantes, Goya, Nobel, Oscar, Planeta, Príncep d'Astúries, etc. Tots estan pensats amb la intenció de domar progressistes, reduir pusil·lànimes, i mantenir els tebis en la seva temperatura. Per tant, si Arnaldo Otegi Mondragon no és res d'això, per què cal reclamar un premi per a ell, especialment sota l'halo de la pau? L'esquerra radical no té, ni ha de tenir, cap cultura de premis, però hi ha vegades, hi ha conjuntures polítiques, com és el cas d'Otegi, en què aquesta distinció hauria de formar part del suport i reconeixement al lliurament per la seva causa. Una manera de reconèixer i airejar la injustícia que cometen els poders capitalistes en mantenir-lo empresonat.

Dels principis i propostes al programa de Podemos de maig de 2014 per a les eleccions europees i dels seus discursos inicials, ja n'han caigut les quatre principals: la Renda Bàsica universal no condicionada, una Auditoria del Deute que tingués dents, una política econòmica que sigui alhora ecològica (nascuda del Cercle 3E: Energia, Economia, Ecologia), i el dret d'autodeterminació de les nacions o nacionalitats que componen l'estat espanyol.

Els crims contra els estudiants d'Ayotzinapa mostren un procés que està en marxa des de fa tres dècades: la dissolució de l'Estat mexicà. Avui ja ningú, crec que ni en el govern, sosté la tesi que aquest crim és una gesta més de la delinqüència organitzada. Amb el temps s'ha aclarit la profunditat del drama: l'Estat mexicà és l'autor d'aquesta massacre, com ho va ser a Tlatlaya i en tants altres llocs en els últims anys. L'advertència de Peña Nieto sobre l'ús de la força s'havia d'haver conjugat en temps passat. La força de l'Estat ha estat usada en innombrables ocasions perquè un Estat en desintegració sent que no té cap altra base per sostenir l'statu quo.

El preu de la salut

Ja podeu llegir la darrera publicació d'Espai Fàbrica "El preu de la salut. Interessos, classe i model sanitari"

Monogràfic